L’auge de la medicina estètica: per què cada cop més joves s’hi sotmeten?

L’auge imparable de la medicina estètica

Cos del textEn els últims anys, la medicina estètica ha experimentat un creixement exponencial. Segons dades de l’International Society of Aesthetic Plastic Surgery (ISAPS), els procediments estètics han augmentat més d’un 30% a nivell global en l’última dècada. A Espanya, la Societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME) estima que un 40% de les persones que es fan retocs tenen menys de 30 anys, i cada vegada és més habitual que joves menors de 25 anys s’iniciïn en aquest món. Aquest fenomen ja no es limita a celebrities, sinó que s’ha estès a una part creixent de la població, sobretot dones, les quals pateixen històricament una pressió estètica brutal, però cada cop incloent més homes, que també senten la pressió per ajustar-se als nous estàndards de bellesa.

Xarxes socials i realities: la fàbrica de les inseguretats

Un dels factors clau d’aquesta expansió és la influència de les xarxes socials i dels realities televisius. Programes com La isla de las tentaciones han convertit els retocs en una norma. Els seus protagonistes parlen obertament de les operacions que s’han fet, publiciten clíniques i transmeten la idea que millorar l’aparença és un pas necessari per tenir èxit. A això s’hi sumen els filtres d’Instagram, que distorsionen la imatge real, i aplicacions que permeten simular com quedaria una cirurgia abans de fer-la.

El resultat és una generació que creix interioritzant que l’autoestima i l’acceptació passen per modificar la seva imatge. Aquesta dinàmica ha generat conceptes com la “Dismòrfia de Snapchat”, on les persones volen semblar-se a les seves pròpies versions filtrades. A més, influencers i celebrities han normalitzat i desestigmatitzat les operacions estètiques, fent que cada vegada més joves sentin que la seva imatge natural no és suficient i considerin aquests procediments gairebé un ritual de pas cap a l’edat adulta.

Quan l’obsessió per la imatge es converteix en un perill

Aquest fenomen no només genera una pressió estètica insostenible, sinó que també està tenint conseqüències psicològiques preocupants. Els experts alerten d’un augment dels trastorns dismòrfics corporals, especialment entre adolescents i joves adults. Un estudi publicat a la revista JAMA Facial Plastic Surgery assenyala que l’ús excessiu de filtres i l’exposició constant a cànons inassolibles poden incrementar la insatisfacció corporal i portar a decisions precipitades sobre retocs estètics.

Aquesta insatisfacció constant amb la pròpia imatge pot generar un cercle viciós d’autoexigència i frustració. Quan l’aparença es converteix en l’únic referent per a l’autoestima, poden sorgir problemes com ansietat social o símptomes depressius. La recerca incessant d’una perfecció inassolible alimenta un malestar psicològic que, lluny de resoldre’s amb retocs, sovint s’intensifica.

A més, la normalització d’aquestes pràctiques amaga els riscos associats: resultats no desitjats, complicacions mèdiques o dependència dels retocs per mantenir una imatge que mai sembla prou bona. Cada vegada es donen més casos de persones que, en la recerca d’intervencions ràpides i econòmiques, acaben en mans de professionals poc qualificats o en clíniques de baixa qualitat. Això pot derivar en conseqüències irreversibles, com necrosis facial per mala aplicació d’àcid hialurònic, infeccions greus per implants defectuosos o paràlisi facial a causa de mal ús de la toxina botulínica.

Casos tràgics han ocupat titulars arreu del món, com el de joves que han mort per embolismes greus després d’un augment de glutis amb substàncies il·legals o persones que han quedat amb greus deformitats a causa d’operacions fallides. La frivolització d’aquestes intervencions amaga el fet que poden tenir conseqüències devastadores per a la salut física i mental.

Cap a una nova visió de la bellesa

No es tracta de culpabilitzar qui decideix fer-se un retoc. En una societat on la imatge pot determinar oportunitats laborals i socials, és comprensible que moltes persones hi recorrin. Però cal preguntar-se si aquesta decisió és realment lliure quan hi ha una indústria multimilionària que es nodreix d’inseguretats i una estructura que imposa un únic model de bellesa.

Posar en risc la salut per encaixar en un ideal inabastable és una paradoxa que ens allunya del benestar i ens condemna a una insatisfacció permanent. Potser és hora de reivindicar la diversitat real dels cossos i de promoure espais on la bellesa no sigui una imposició, sinó una forma d’expressió lliure de pressions externes.

La reflexió passa per qüestionar aquests estàndards, consumir contingut que no reforci la uniformitat i recordar que el valor d’una persona no es mesura per la seva aparença. Només així podrem reivindicar una societat on l’autoestima no depengui d’un patró de bellesa imposat.