Analitzem com l’equiparació legal entre permisos de maternitat i paternitat a Espanya encara no garanteix una corresponsabilitat real en la cura dels fills.
Des del 2021 Espanya s’ha situat entre els països europeus amb un dels models més igualitaris: 16 setmanes retribuïdes i intransferibles tant per a mares com per a pares. Tot i això, diversos estudis recents demostren que la igualtat legal no s’ha traduït encara en una igualtat real en l’acceptació i l’ús d’aquest dret. En aquest article analitzem dades actuals i tendències sobre l’ús del permís de paternitat a Espanya, amb especial atenció a les desigualtats socials i econòmiques que el condicionen.
Dades recents sobre l’ús del permís de paternitat
Tot i la reforma legislativa que va establir la igualtat de durada entre els permisos de maternitat i paternitat, les dades apunten a diferències significatives en l’impacte real. Segons el Instituto Nacional de la Seguridad Social, el 2024 es van registrar 220.800 mares i 251.000 pares que van gaudir del permís per naixement i cura del menor. No obstant això, la durada mitjana va ser de 102,7 dies per a les mares i 92,5 dies per als pares, una bretxa que evidencia una adopció desigual.
El model “solo care”: qui assumeix realment les cures exclusives?
Un dels indicadors clau de corresponsabilitat és el model “solo care”: quan el pare fa la segona part de la baixa sense coincidir amb la mare. L’estudi de Recio i Castellanos per la Institució d’Estudis Fiscals (IEF) mostra que només un 21,5% dels homes opta per aquesta modalitat. Aquest percentatge puja fins al 40% en sectors qualificats, com la sanitat o les tecnologies de la informació, però cau fins al 10-16% en sectors com l’agricultura o la construcció.
Fraccionament i coincidència: patrons segons renda i sector
L’estudi d’EsadeEcPol revela que el 52% dels pares fraccionen el permís i el 48% coincideixen completament amb la mare. Aquest fraccionament s’utilitza sobretot en sectors amb alta qualificació professional (més del 70%) mentre que en sectors com l’hostaleria o l’agricultura, l’ús fraccionat baixa al 15%.
Aquestes dades apunten a una realitat desigual: a major renda i estabilitat laboral, major capacitat de decidir com i quan fer servir el permís. En canvi, entre les rendes més baixes, la pressió econòmica i la rigidesa de les condicions laborals limiten aquesta llibertat.
Motius culturals i pràctics: què condiciona l’ús real del permís?
Segons la Barcelona School of Economics, molts pares concentren el permís en períodes com vacances o durant esdeveniments socials (com el Mundial de futbol), en comptes de fer-lo servir per cobrir necessitats reals de cura. Això indica que, malgrat la reforma legal, la cultura de la cura continua assignant un rol principal a les mares.
Conclusions i reptes de futur
El cas espanyol mostra com una reforma legal valenta pot obrir la porta a la corresponsabilitat, però també com els condicionants econòmics i culturals segueixen marcant el camí. Si volem una igualtat real, caldrà:
- Incentivar l’ús del model “solo care”
- Promoure campanyes de sensibilització sobre el valor de la cura paterna
- Estendre la flexibilitat dels permisos en sectors precaris
- Acompanyar la legislació amb mesures de corresponsabilitat dins les empreses
Espanya ha fet un pas important, però el viatge cap a la igualtat real encara té trams exigents. Cal que les empreses, les institucions i les famílies avancin de la mà per fer del dret a la cura un dret efectiu i universal.
