Una polèmica que evidencia desigualtats judicials estructurals

Ja han passat uns dies des que es va fer viral la polèmica sobre el tracte del jutge en el cas d’Íñigo Errejón i Elisa Mouliaá. Aquest episodi, que ha generat un ampli debat social, no pot deixar ningú indiferent. D’una banda, vam veure un tracte injust i denigrant cap a l’Elisa, on la seva experiència com a presumpta víctima no va ser tractada amb el respecte ni la sensibilitat que mereixia. D’altra banda, el to de complicitat i “colegueo” que el jutge va mostrar cap a Íñigo, el presumpte agressor, deixa en evidència una desigualtat preocupant en el tracte judicial. I ja ni parlem del fet que s’hagin filtrat il·legalment les declaracions del judici, un fet que no només vulnera els drets fonamentals de les parts implicades, sinó que també alimenta el sensacionalisme i la desprotecció de les víctimes. Aquest tipus de situacions no són un fet aïllat ni una simple casualitat.

Responen a un problema estructural, arrelat en el patriarcat i el masclisme que encara impregna molts àmbits de la nostra societat, inclòs el sistema judicial.

Malauradament, la imparcialitat que s’espera d’un jutge o jutgessa no sempre es tradueix en un tracte just per a totes les parts, i la realitat és que moltes vegades aquest biaix perjudica les víctimes. És important recordar que la presumpció d’innocència és un dret fonamental que hem de garantir. Això és evident. Les persones presumptament agressores han de ser tractats amb respecte durant el procés judicial. Però, i les víctimes? Què passa amb el respecte que també els devem? No es tracta de posar una part per sobre de l’altra, sinó d’assegurar que ambdues rebin un tracte digne i respectuós. I, tot i això, sembla absurd haver de subratllar que el tracte cap a les víctimes acostuma a ser més sever, carregat de prejudicis i, sovint, revictimitzador.

La revictimització: un obstacle per denunciar

Ja és prou dolorós viure una situació d’abús o violència com per haver de passar per un procés judicial que, en comptes de donar suport, fa sentir que han de justificar constantment el que han patit. Les víctimes sovint són qüestionades pel que van fer o deixar de fer: perquè no van fugir, perquè no van cridar, perquè no van oposar resistència física… Com si existís una “reacció correcta” davant una agressió. Cap reacció és menys vàlida que una altra, i cap justifica posar en dubte el seu testimoni. Però malauradament no és així i aquesta revictimització és una de les principals raons per les quals moltes víctimes decideixen no denunciar, una decisió que sovint també és objecte de crítica.

Però, com poden trobar la força per fer-ho si saben que, a més de reviure el dolor, hauran d’afrontar el maltractament institucional, la pressió mediàtica i una societat que massa vegades les qüestiona en lloc de protegir-les? Aquesta falta de suport no només perpetua el silenci, sinó que també reforça la impunitat.

Mites que perpetuen la impunitat

També és necessari trencar amb alguns mites que perpetuen la desigualtat. Segons les dades, el percentatge de denúncies falses en casos de violència sexual és extraordinàriament baix, al voltant del 0,01% al 0,1%, molt per sota d’altres tipus de delictes. Malgrat això, encara persisteix aquesta falsa percepció social que criminalitza les víctimes i les fa sentir culpables pel simple fet de denunciar. Un altre mite és la idea que els presumptes agressors sexuals estan desprotegits o desemparats. La realitat, però, és molt diferent. En el sistema judicial, sovint gaudeixen de més recursos, suport i un tracte que tendeix a donar-los el benefici del dubte, fins i tot en situacions on hi ha proves contundents en contra seva.

Inclús després de ser jutjats culpables, molts agressors sexuals poden seguir gaudint de les seves vides amb relativa normalitat. Un exemple recent són els empresaris de Múrcia, condemnats per agressions sexuals, que compleixen penes baixes i mantenen el seu estatus de vida acomodada malgrat les atrocitats comeses. També el cas de Conor McGregor, reconegut lluitador d’arts marcials mixtes, que va ser condemnat per abús sexual en un hotel l’any 2018. Malgrat la condemna, McGregor ha continuat amb la seva carrera i vida pública, mantenint una presència destacada en els mitjans de comunicació i en el món de l’esport.

Aquests casos evidencien com el sistema sovint perpetua privilegis fins i tot per a aquells que han estat assenyalats o condemnats per actes de violència, mentre que les víctimes continuen afrontant les conseqüències dels abusos patits.

La necessitat d’una justícia amb perspectiva de gènere

En aquest context, és fonamental que el sistema judicial incorpori formació en perspectiva de gènere. No podem permetre que la resposta a la violència de gènere sigui una loteria que depengui de si “et toca” un bon jutge o una bona jutgessa o no. Cal garantir que els i les professionals tinguin les eines i la sensibilitat necessàries per tractar aquests casos amb el respecte i la responsabilitat que mereixen.

El camí cap a una justícia realment igualitària és llarg, però és imprescindible. Les víctimes no poden seguir sent les grans oblidades en un sistema que, en teoria, hauria de protegir-les. Perquè denunciar no hauria de ser una lluita titànica, sinó un pas cap a la reparació i la justícia.