A vegades, entendre les desigualtats de gènere o posar-se a la pell de qui les pateix no és fàcil, sobretot quan no ens toquen de prop. Però l’art i el cinema tenen una capacitat única per fer-nos viure realitats que potser no havíem imaginat. Les històries que veiem a la pantalla ens ajuden a conèixer la realitat, a tenir més informació, a empatitzar, a qüestionar-nos i fins i tot a canviar la nostra manera de veure el món.

Per això, avui compartim algunes recomanacions audiovisuals que ens apropen a diferents temes relacionats amb la desigualtat de gènere, la violència masclista, etc. No només ens expliquen històries impactants, sinó que també posen llum sobre realitats sovint invisibilitzades.

Recomanacions

Primer de tot, comencem amb tres pel·lícules de parla anglesa, dues nord-americanes i una britànica:

“Figuras ocultes” (Hidden Figures, 2016)

Tracta sobre tres dones afroamericanes que van ser clau en el programa espacial de la NASA als anys 60, però que van veure la seva feina menyspreada i invisibilitzada per la discriminació racial i de gènere. Una història que ens recorda com sovint les contribucions de les dones han estat esborrades de la història. Katherine G. Johnson, Dorothy Vaughan y Mary Jackson, et sonen els seus noms?

“El escándalo” (Bombshell, 2019)

Pel·lícula que explica l’escàndol sexual a la cadena de notícies Fox News, centrant-se en tres dones que lluiten contra l’abús de poder i l’assetjament sexual del fundador, Roger Aile. Es mostra com les tres dones, tot i ser en situacions diferents, comparteixen l’experiència de l’abús sexual i la dinàmica de la desigualtat i abús de poder en l’àmbit professional, dins d’una estructura laboral que minimitza i silencia aquestes agressions. S’il·lustra com el poder i la cultura del silenci protegeixen als agressors.

“How to Have Sex” (2023)

La pel·lícula no és per res el que pots esperar llegint el títol o la sinopsi “tres adolescents britàniques se’n van de vacances amb l’objectiu de sortir de festa, beure i lligar”. Bé, de fet, sí, això és el que pot semblar que passa en la capa més superficial, però la pel·lícula clarament explora d’una forma molt natural les dinàmiques del desig, el consentiment i la pressió social en l’adolescència. Un relat que posa sobre la taula com, en moltes situacions, el “sí” no és realment un “sí” lliure, sinó el resultat de normes socials i rols de gènere. La història posa el focus en aquelles zones grises on el consentiment es dilueix sota la pressió de l’entorn, la por a decebre o el simple convenciment que cedir és més fàcil que enfrontar-se a un “no”.  La pel·lícula, a més, convida a reflexionar sobre com l’educació afectiva i sexual ha de ser una eina fonamental per evitar que aquestes situacions es repeteixin.

Seguim amb una minisèrie, també nord-americana:

“Creedme” (Unbelievable, 2019)

Basada en fets reals, mostra com una víctima de violació no és creguda i és revictimitzada per les institucions. Es posa constantment en dubte el seu testimoni, se li fa dubtar d’ella mateixa en lloc de donar-li el suport que necessita. Les autoritats ignoren proves que podrien corroborar el relat de la víctima perquè és un cas estrany, la víctima no reacciona “com s’espera d’una víctima” i la coaccionen perquè digui que és mentida… amb el que això pot comportar. L’ansietat i el patiment estan garantits, però també hi ha una mica d’esperança… existeixen professionals que duguin a terme bones pràctiques empàtiques i reparadores?

A més, l’equip de direcció i tècnic de la sèrie és majoritàriament femení, el que es percep en el tractament empàtic i respectuós de la temàtica. No hi ha escenes explícites de violència sexual, ja que el relat es focalitza en el punt de vista de la víctima, evitant el voyeurisme i ressaltant el trauma emocional.

Ara fem un gir més local, amb una pel·lícula catalana, un documental català, i una sèrie espanyola:

Creatura (2023)

Dirigida per Elena Martín, Creatura explora la relació de les dones amb els seus cossos, el desig i la repressió sexual des de la infància fins a l’edat adulta. La pel·lícula segueix la protagonista en el seu viatge personal, subratllant com les normatives socials i les expectatives de gènere influeixen en la forma en què les dones aprenen a habitar els seus cossos. El film tracta les tensions entre el desig personal i les expectatives socials que limiten l’expressió sexual femenina. Reflexiona sobre com la societat imposa límits als sentiments i desitjos de les dones, i com aquestes lluiten per trobar la seva pròpia veu en un món que sovint els diu què han de sentir.

El sostre groc (2022)

Dirigit per Isabel Coixet, El sostre groc és un impactant documental que denuncia els abusos sexuals sistèmics a l’Aula de Teatre de Lleida durant el període 2001-2008. La pel·lícula explora les dinàmiques de poder, manipulació i silenci que van marcar les vides d’un grup de noies adolescents, dins d’un entorn que es suposava segur i creatiu, com és una aula de teatre. A través de testimonis directes de les víctimes, el documental exposa no només l’abús sexual, sinó també la manera en què les estructures de poder a l’entorn de l’escola van permetre que els abusos es duguessin a terme amb impunitat i sostinguts en el temps.

En el documental, les víctimes són tractades amb respecte, escoltant les seves veus, donant-los la importància que es mereixen. Dels abusadors es mostra com el seu comportament manipulador i sexista creava un ambient tòxic de poder i control. Les dinàmiques de poder no només afectaven les noies, sinó també els nois, fent-los còmplices de comportaments sexistes.

“Querer” (2024)

És una minisèrie espanyola que explora els límits entre l’amor, la culpa i la veritat a través d’un cas de denúncia de violació continuada. Després de 30 anys de matrimoni i dos fills, Miren abandona la casa familiar i denuncia al seu marit per abusos sexuals. Aquesta greu acusació sacseja l’equilibri familiar i posa els fills en una posició impossible: creure en la seva mare o defensar el pare, que insisteix en la seva innocència. La sèrie segueix tant el camí judicial com l’emocional, ambdós centrats en la recerca de la veritat, i posa l’accent en les dinàmiques familiars que es desencadenen quan s’intenta trobar la justificació o l’acceptació d’una veritat tan traumàtica. Amb un estil intens i emotiu, Querer no només tracta la complexitat del procés legal, sinó també com la societat, els vincles familiars i els valors individuals influeixen en la percepció del que és correcte i el que no ho és. La sèrie també reflexiona sobre les relacions de poder, les mentides ocultes i la necessitat de confrontar els secrets familiars per poder sanar.

Aquestes són només algunes propostes, però n’hi ha moltes més que ens poden ajudar a reflexionar i ampliar la nostra mirada sobre les desigualtats de gènere. Perquè, al final, la cultura no només ens entreté, sinó que també pot ser una eina transformadora.

I tu? Quina pel·lícula, sèrie o documental ens recomanaries?